Ahir vaig anar tard al llit. És difícil dormir en aquests dies d'incertesa i poc exercici. Eren les dues de la matinada. Al pis de sota van començar a fer soroll i em vaig desvetllar. Són massa primes les parets que separen els apartaments del meu edifici, un bloc construït a la dècada dels seixanta, probablement a correcuita, per fer més caixa. Havien obert totes les finestres, remenaven calaixos i parlaven alt. Les veus de dues dones pujaven per la galeria. Les seves paraules trencaven el silenci com si fossin cops de martell. Vaig parar l'orella i vaig poder escoltar intermitentment dues converses telefòniques. La primera trucada va ser a l'hospital i l'altra, a la funerària. A la veïna, la seva mare, la van recollir dimarts per traslladar-la urgències. Recordo que vaig veure des del balcó l'ambulància aturada al carrer.
"Mi madre dejó pagados los gastos del entierro... Sí... Sabemos que no puede haber velatorio pero nos gustaría estar en el momento final, parar ver el nicho. Solo estaríamos las dos, mi hermana y yo."
Barcelona, abril del 2020, any del covid-19.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada