Vaig acceptar la invitació a sopar de la família Planes (els Caliquenyos). La dona l’havia vista a París, i vam simpatitzar malgrat l’or i la pedregada que carregava al coll, als dits i a les orelles. Em va agradar una certa naturalitat en l’exhibició de la seva riquesa i la manca absoluta d’esnobisme en el seu parlar. També m’impressionà favorablement la seva generositat amb famílies de presos i perseguits, sentiment que deu costar-li més car que les sortides de compres cada dissabte.
Em van rebre amb els braços oberts en la mansió que tenen a Pedralbes. Jo no els havia imaginat, aquell luxe i aquella ostentació. Tenen, fins i tot, un murcià d’armilla blanca que obre la porta amb una reverència i un esguard extàtic. M’havien ofert el cotxe però hi vaig pujar a peu, des de la plaça Calvo Sotelo. Així vaig poder veure l’extensió de la propietat dels Planes, que, naturalment, a Barcelona ningú coneixia amb el sobrenom de can Caliquenyo.
A taula hi van presentar bolets a la planxa, lluç gelé, vedella pannée, amanida d’aguacate importat directament de Cuba (socialista), vins de Bulgària (socialista) i altres de millors, però no socialistes.
No vam menjar gaire, perquè el Planes té la tensió alta i la senyora la té massa baixa; els dos nois arribaren tard i van demanar al cuiner un parell d’ous ferrats amb bacon, que vol dir cansalada. Els vins només eren decoratius, que l’aigua mineral és la beguda autoritzada a la família pels tres metges que la curen o la descuren. Els nois, amb els ous ferrats, volgueren vi de Valdepeñas. Jo vaig atipar-me de bolets i prou.
Ah, però van parlar molt. El tema de la conversa fóreu vós, pare, de qui el Caliquenyo ha fet un heroi que, ensems, li serveix per proclamar el seu “ideal proletari”, que vós, el seu mestre, li vau inculcar fins al moll dels ossos.
Parlant de vós, naturalment, era obligat parlar de Txecoslovàquia. Vaig començar a tremolar quan els senyors Planes, ell i ella, van mostrar-se ferotgement antiintervenció, queixant-se que els “russos hagin traït el nostre ideal de justícia i llibertat” amb procediments idèntics als dels bèsties americans.
Els nois, naturalment, pensen a la inversa. Ells són cheguevaristes acèrrims, partidaris de la revolució sense treva ni compromís; d’obrir Vietnams en tots els continents i de fotre llenya a l’imperialisme sigui on sigui, com sigui i en tot moment. Per ells, Dubcek és un “liberal-sentimental-revisionista” que, objectivament, feia el joc dels bandarres de la RAF i del sionisme internacional. Això del “sionisme” és una veritable obsessió dels nois Planes, fins al punt que en cert moment de la discussió hom tenia la impressió que rebutjaven sang jueva en llurs venes. D’ells dos, el petit és el més enrabiat, i, sabent la meva trajectòria política, va “impugnar-la”, acusant-nos d’haver averganyat la revolució espanyola. Això d’averganyar ho va dir tres o quatre vegades, exhibint la seva catalanitat, cosa que el seu germà, anticatalanista, li va retreure com una desviació burgesa nodrida per l’Òmnium Cultural.
Vaig presenciar les incidències d’aquell “conflicte generacional” verbal entre Caliquenyos i Caliquenyets sense dir més que sis o set generalitats, desmoralitzada en trobar “aliats” entre els vells i “adversaris” entre els joves. La dona, al capdavall la més lúcida, va copsar el meu silenci preocupat i volgué girar full. Però ella, pobra, ja no és ningú en la seva família. Per certs detalls recollits durant la vetllada, vaig comprendre que la veritable mestressa de la casa és una cambrera andalusa d’uns quaranta anys, enèrgica i graciosa, que, evidentment, té encisada tota la família.
Els nois van ajornar la polèmica amb el pare i, simbòlicament, amb mi, invitant-me a prosseguir-la demà. De passada, van demanar mil peles al Caliquenyo precisant que les volien “de carn i os”, i no en xec.
Un cop els xicots al carrer, els pares van fer pinya per defensar-los, lloar-los als meus ulls com a estudiants brillants i revolucionaris de “nissaga”. Em volgueren ensenyar la cambra de l’hereu, folrada de posters del Che, d’Ho Chi Minh, de Fidel i d’un guerriller d’Al Fatha; van treure llibres dels prestatges per mostrar-me títols d’obres de Marx, de Fannon i de Deutcher; van regirar calaixos per treure’n “propaganda subversiva” i a la discoteca dels nois vaig comprovar que tenien Raimon, Paco i Dylan, entre altres artistes protest-song.
El matrimoni Planes em volia donar la impressió que ells són els “de sempre”; que la fortuna assolida amb l’especulació de terrenys no els ha podrit ni els ha fet oblidar llur origen proletari, i si es veuen obligats a llogar un murcià per obrir la porta, i dos més per endegar el jardí, i un altre per netejar la piscina, i tres per a la cuina, i un per al volant del Mercedes, i dos per fer els llits, i un parell més per a la calefacció central, tot això són “obligacions”, “esclavituds” que ells suporten resignats però íntegres. Al balcó, davant les mil lluminàries de Barcelona, em van confiar un secret: “Els meus empleats –digué el Caliquenyo– són, gairebé tots, obrers despatxats per comunistes. Aquí tenen refugi i pa; tenen llibertat per pensar el que vulguin”. I madame Caliquenyo, amb els ulls humits clavats en el seu home, afegí: “Ja saps que el Pep no oblidarà mai que sa mare va fer moltes bugades per criar-lo”.
Testament a Praga, Tomàs i Teresa Pàmies.
