This place is a dream.
Only a sleeper considers it real.
[...]
The world is that kind of sleep.
The dust of many crumbled cities
settles over us like a forgetful doze,
but we are older than those cities.
We began
as a mineral. We emerged into plant life
and into animal state, and then into being human,
and always we have forgotten our former states,
except in early spring when we slightly recall
being green again.”
Rumi.
La manifestació, en teoria, arrenca a les set de la tarda. A les sis comença a arribar gent al parc de la Ciutadella que es va acostant al Parlament. Desenes de milers de persones. El servei d'ordre reparteix adhesius amb el lema «Jo, Pujol». Mentre esperen que acabi la sessió d'investidura, canten. L'himne de Catalunya i el del Barça, L'estaca de Lluís Llach o el Virolai. Alguns càntics independentistes, amb un seguiment escàs (segons els cronistes). Els crits principals són «Jordi! Jordi!» i «Català, sí, bilingüisme, no». Hi ha un crit que es repeteix: «TV3, TV3». Hi ha moltes banderes catalanes, algunes estelades i, entre moltes altres, destaca aquesta pancarta: «Felip V - 1714, Franco -1939, Felipe González - 1984».
Dins del Parlament, el president del grup socialista, després d'afirmar que està sorprès pel moment i l'amplitud de la querella, vol fixar la seva posició. Obiol parla del respecte total pels querellats i de l'honorabilitat de Pujol, però, al mateix temps, diu que té la convicció que el ministeri fiscal i el poder judicial eren, són i seran independents. Expressa el seu afany que els querellats quedin en llibertat. Per ells i per la institució. I assenyala amb bones paraules el que està de debò en joc: «Rebuig d'actituds plebiscitàries i d'explotació d'actituds passionals. No pot utilitzar-se Catalunya i la seva institució d'autogovern com un escut». Durant l'intercanvi parlamentari, Pujol respon amb l'afirmació que té la convicció que la querella té una motivació política impulsada pel govern socialista. Obiols respon. Cal que es distingeixi entre persona i càrrec institucional. I Pujol diu que en aquell moment ningú està sent perseguit com ell, i que a ell l'ataquen adversaris poderosos.
Després d'haver estat girant al voltant d'aquell forat negre, la querella sobre Banca Catalana ha sortit al final de la sessió d'investidura. I Pujol és reelegit President a les set i cinquanta minuts de la tarda.
Quan van sortint de l'hemicicle, els diputats constaten que a l'edifici del Parlament hi ha moltíssima gent. Un servei d'ordre improvisat, no oficial, intenta controlar-la i pretén organitzar la situació. Molts van identificats amb un braçalet d'escoltes. Al líder de l'oposició –Raimon Obiols– li suggereixen que ell i el seu grup no surtin de l'edifici per evitar problemes, que s'esperin una mica. Obiols va dir que de cap manera. Quan surt, no només ha de sentir crits d'histèria –«Mateu-lo, mateu-lo» o «Obiols, botifler»–, sinó que fins i tot rep cops. Els Mossos d'Esquadra, vestits amb uniforme de gala, estableixen un cordó de seguretat perquè el cotxe surti sense més problemes del recinte, mentre els manifestants li criden «Traïdor!». El cotxe de l'alcalde de Barcelona, Pasqual Maragall, també rep cops. Qui havia estat president de la cambra durant la legislatura anterior, el nacionalista Heribert Barrera, sent com l'aplaudeixen des de l'interior del cotxe.
Mentrestant, a les vuit del vespre, Pujol surt al balcó del palau del Parlament. L'acompanyen la seva dona i el president de la cambra. Davant d'ell, milers de persones congregades. Saluda orgullós. És la imatge que obre l'edició del telenotícies que comença quaranta minuts més tard del seu horari habitual. Quan abandona el palau, a Pujol l'espera un cotxe a la porta. Després d'uns instants de confusió, pugen al Ford la seva dona, ell i Prenafeta, que va al seient del copilot. El recorregut comença a ritme lent. Abaixa la finestreta per saludar i somriure als que són allà per solidaritzar-se amb ell. Darrere del cotxe, acompanyant-lo en primera fila, els principals dirigents del seu partit. Al centre, Miquel Roca. Pujol, amb la finestreta del cotxe oberta, saluda mentre sent els crits de «Som una nació». Al balcó del Centro Andaluz hi ha penjada aquesta pancarta: «Si eren bien nacido acude a favor de Jordi Pujol, no al juego sucio con maldad». Quan arriben al Palau de la Generalitat, Pujol, la seva dona, Prenafeta i els dirigents de Convergència es dirigeixen cap al balcó. Estaven substituint en la memòria col·lectiva, simbòlicament, la imatge de Josep Tarradellas. Una altra de les pancartes de la manifestació semblava certificar-ho amb aquest lema: «Tarradellas ja no és aquí».
Al balcó de la Generalitat, el micròfon espera el discurs de Pujol. Dona les gràcies als assistents, i els diu que amb la seva presència li donen suport a ell, a la Generalitat, però sobretot a Catalunya, i diu que aquella manifestació és necessària per fer un acte d'afirmació política: «Amb un poble no s'hi juga». I després assenyala: «Deixeu que us digui una cosa, que és l'última vegada que la dic, però que vull que quedi clara: el govern de Madrid, el govern central, més exactament, el govern central ha fet una jugada indigna. I a partir d'ara, quan algú parli d'ètica, de moral i joc net, en parlarem nosaltres». Pujol excita la multitud i parla perquè l'escoltin els centres de poder de Madrid. Aquell és l'objectiu de la manifestació. Aquell és el missatge. Pujol no trenca amb el poder. Pujol diu que posa la seva força al servei de la construcció del país, sempre que tingui el reconeixement que els catalans es mereixen. Proposa un pacte? Diu que «tots sapiguem fer ús d'aquesta gran victòria que hem aconseguit avui». Als congregats els diu que «avui heu estat protagonistes d'un dia històric». I els convida a cantar l'himne de Catalunya i, després de cantar, a corejar tres vegades «Visca Catalunya».
Jordi Amat, El fill del xofer.
La figura de Mefistófeles (como en muchas otras escenas de Fausto), adquiere carácter simbólico. Detrás de Mefistófeles, es decir del mal en general, se halla la categoría del escepticismo. De hecho, Goethe señala la cercanía semántica entre "Zweifler" (escéptico) y Teufel (diablo): el diablo es aquel que todo "lo niega", es la "negación constante", la negación y la crítica a toda posición de valores o de conocimiento. El hecho que Fausto establezca un pacto con el escéptico que siempre niega es indicación clara, no tanto de la condena de su alma, sino de que va a explorar asimismo el lado luciferino del hombre, que va a aceptar algunas de las premisas del escepticismo y del nihilismo para vivir no solo con lo correcto y las reglas éticas convencionales, sino con sus alternativas. Recordemos que Mefistófeles no es el mal absoluto, sino aquel que, a través del mal, a menudo consigue el bien. O dicho de otra forma, Goethe despoja al diablo de su carácter gnóstico, satánico, para transformarlo en una fuerza escéptica, que muestra, más allá de su negación, un carácter constitutivo de la vida y del mismo bien.
In der Schule ist es die erste Lektion: Die anderen blicken auf ihn herab. Nikita ist der Kleine. Der, den man nicht ganz ernst nehmen muss. Aber breit und muskulös ist er. Vor allem hat er eine schnelle, eine schlagkräftige Faust.
Eine Faust, mit der er lernt, sich Respekt zu verschaffen. Ein paar Dinge lernt er auch von seinem Vater. Schutzgeld-Erpresser ist dessen Beruf. Der Vater sucht nach florierenden Firmen – das kann eine kleine Bäckerei, eine Autogarage oder eine Fabrik mit fünfzig Mitarbeitern sein –, meldet sich beim Inhaber, nennt eine Summe und ein Konto, auf dem künftig regelmässig Geld einzutreffen hat. Andernfalls ist mit Brandanschlägen, Kindsentführungen oder Mord zu rechnen.
Als Nikita, noch keine 20, 1994 das Aufgebot erhält, im ersten Tschetschenienkrieg zu kämpfen, empfindet er einen gewissen Stolz. Bittend steht das Vaterland vor ihm, es braucht seine Hilfe und hält ihn für ein taugliches Mitglied der Gesellschaft. Nikita entgeht selbst nur knapp dem Tod, in missglückten Manövern sieht er Freunde verrecken, gute, langjährige Freunde. Nikita zweifelt, ob das ein notwendiger, ein gerechter Krieg ist. Oder bloss ein politisches Spielchen. Zweifelt, ob er als Soldat die richtige Aufgabe gefunden hat.
Eines Kriegstages erhält Nikita den Auftrag, zusammen mit seiner Brigade ein Dorf zu säubern. In ein fremdes Dorf einzuziehen, schwer bewaffnet, und zu schiessen. Zu schiessen auf alles, was sich bewegt.
Er hat nicht den Mut, sich dem Befehl zu widersetzen; er packt Munition und Maschinengewehr, zieht los. Und steht alsbald allein einem feindlichen Soldaten gegenüber; nahe genug, seine Gesichtszüge zu erkennen. Nikita hat den Lauf seines Gewehres auf ihn gerichtet; der andere hat den Lauf seines Gewehres auf Nikita gerichtet.
Nikita spürt: Er will, er kann diesen unschuldigen Mann nicht erschiessen.
Sekunden zerfliessen, nichts geschieht. Bis Nikita, als pazifistische Geste, sein Gewehr zu Boden wirft und der Tschetschene, irritiert, abdrückt. Mit einer Kugel in der Schulter schleppt sich Nikita ins Lazarett.
+-+-+
Auf einem Sofa in Wald sitzen Schulter an Schulter zwei Männer, die salatgrünen Gummistiefel reichen inhnen bis zur Mitte ihrer Oberschenkel.
Ja, die beiden Männer sitzen. Auf diesem Sofa im Wald. Sitzen so gemütlich, so reglos, dass sie längst Teil der Landschaft, Teil dieses lichten Waldes geworden sind.
Urs Mannhart, Amour fou in Udatschny.
[La primera lección la recibe en la escuela: los demás le miran por encima. Nikita es el pequeño, al que no toman en serio. Pero Nikita es ancho y musculoso. Y sobre todo tiene un puño que golpea fuerte y rápido.
Un puño con el que aprende a ser respetado. De su padre también aprende un par de cosas. El empleo del padre es cobrar mordidas. Busca una empresa a la que le vaya bien el negocio –puede ser una pequeña panadería, un garaje o una fábrica con cincuenta emplea–, se presenta ante el propietario, le da una cifra y un número de cuenta al que deberá a partir de ahora ingresar regularmente el dinero. De lo contrario, tendrá que enfrentarse a un incendio, al secuestro de sus hijos o incluso a la muerte.
Nikita sintió autentico orgullo cuando antes de cumplir los 20, en 1994, fue alistado para combatir en la primera guerra de Chechenia. La patria le llamaba, necesitaba de su ayuda y le reconocía como un miembro valioso de la sociedad. Nikita se salvó por poco de la muerte, en maniobras que fueron mal murieron amigos, buenos amigos de hacía años.
Nikita duda de si esta es una buena y justa guerra. O si en verdad simplemente se trata de un juego político. Duda de si como soldado ha encontrado el cometido correcto.
Vaig acceptar la invitació a sopar de la família Planes (els Caliquenyos). La dona l’havia vista a París, i vam simpatitzar malgrat l’or i la pedregada que carregava al coll, als dits i a les orelles. Em va agradar una certa naturalitat en l’exhibició de la seva riquesa i la manca absoluta d’esnobisme en el seu parlar. També m’impressionà favorablement la seva generositat amb famílies de presos i perseguits, sentiment que deu costar-li més car que les sortides de compres cada dissabte.
Em van rebre amb els braços oberts en la mansió que tenen a Pedralbes. Jo no els havia imaginat, aquell luxe i aquella ostentació. Tenen, fins i tot, un murcià d’armilla blanca que obre la porta amb una reverència i un esguard extàtic. M’havien ofert el cotxe però hi vaig pujar a peu, des de la plaça Calvo Sotelo. Així vaig poder veure l’extensió de la propietat dels Planes, que, naturalment, a Barcelona ningú coneixia amb el sobrenom de can Caliquenyo.
A taula hi van presentar bolets a la planxa, lluç gelé, vedella pannée, amanida d’aguacate importat directament de Cuba (socialista), vins de Bulgària (socialista) i altres de millors, però no socialistes.
No vam menjar gaire, perquè el Planes té la tensió alta i la senyora la té massa baixa; els dos nois arribaren tard i van demanar al cuiner un parell d’ous ferrats amb bacon, que vol dir cansalada. Els vins només eren decoratius, que l’aigua mineral és la beguda autoritzada a la família pels tres metges que la curen o la descuren. Els nois, amb els ous ferrats, volgueren vi de Valdepeñas. Jo vaig atipar-me de bolets i prou.
Ah, però van parlar molt. El tema de la conversa fóreu vós, pare, de qui el Caliquenyo ha fet un heroi que, ensems, li serveix per proclamar el seu “ideal proletari”, que vós, el seu mestre, li vau inculcar fins al moll dels ossos.
Parlant de vós, naturalment, era obligat parlar de Txecoslovàquia. Vaig començar a tremolar quan els senyors Planes, ell i ella, van mostrar-se ferotgement antiintervenció, queixant-se que els “russos hagin traït el nostre ideal de justícia i llibertat” amb procediments idèntics als dels bèsties americans.
Els nois, naturalment, pensen a la inversa. Ells són cheguevaristes acèrrims, partidaris de la revolució sense treva ni compromís; d’obrir Vietnams en tots els continents i de fotre llenya a l’imperialisme sigui on sigui, com sigui i en tot moment. Per ells, Dubcek és un “liberal-sentimental-revisionista” que, objectivament, feia el joc dels bandarres de la RAF i del sionisme internacional. Això del “sionisme” és una veritable obsessió dels nois Planes, fins al punt que en cert moment de la discussió hom tenia la impressió que rebutjaven sang jueva en llurs venes. D’ells dos, el petit és el més enrabiat, i, sabent la meva trajectòria política, va “impugnar-la”, acusant-nos d’haver averganyat la revolució espanyola. Això d’averganyar ho va dir tres o quatre vegades, exhibint la seva catalanitat, cosa que el seu germà, anticatalanista, li va retreure com una desviació burgesa nodrida per l’Òmnium Cultural.
Vaig presenciar les incidències d’aquell “conflicte generacional” verbal entre Caliquenyos i Caliquenyets sense dir més que sis o set generalitats, desmoralitzada en trobar “aliats” entre els vells i “adversaris” entre els joves. La dona, al capdavall la més lúcida, va copsar el meu silenci preocupat i volgué girar full. Però ella, pobra, ja no és ningú en la seva família. Per certs detalls recollits durant la vetllada, vaig comprendre que la veritable mestressa de la casa és una cambrera andalusa d’uns quaranta anys, enèrgica i graciosa, que, evidentment, té encisada tota la família.
Els nois van ajornar la polèmica amb el pare i, simbòlicament, amb mi, invitant-me a prosseguir-la demà. De passada, van demanar mil peles al Caliquenyo precisant que les volien “de carn i os”, i no en xec.
Un cop els xicots al carrer, els pares van fer pinya per defensar-los, lloar-los als meus ulls com a estudiants brillants i revolucionaris de “nissaga”. Em volgueren ensenyar la cambra de l’hereu, folrada de posters del Che, d’Ho Chi Minh, de Fidel i d’un guerriller d’Al Fatha; van treure llibres dels prestatges per mostrar-me títols d’obres de Marx, de Fannon i de Deutcher; van regirar calaixos per treure’n “propaganda subversiva” i a la discoteca dels nois vaig comprovar que tenien Raimon, Paco i Dylan, entre altres artistes protest-song.
El matrimoni Planes em volia donar la impressió que ells són els “de sempre”; que la fortuna assolida amb l’especulació de terrenys no els ha podrit ni els ha fet oblidar llur origen proletari, i si es veuen obligats a llogar un murcià per obrir la porta, i dos més per endegar el jardí, i un altre per netejar la piscina, i tres per a la cuina, i un per al volant del Mercedes, i dos per fer els llits, i un parell més per a la calefacció central, tot això són “obligacions”, “esclavituds” que ells suporten resignats però íntegres. Al balcó, davant les mil lluminàries de Barcelona, em van confiar un secret: “Els meus empleats –digué el Caliquenyo– són, gairebé tots, obrers despatxats per comunistes. Aquí tenen refugi i pa; tenen llibertat per pensar el que vulguin”. I madame Caliquenyo, amb els ulls humits clavats en el seu home, afegí: “Ja saps que el Pep no oblidarà mai que sa mare va fer moltes bugades per criar-lo”.
Testament a Praga, Tomàs i Teresa Pàmies.
